No puc evitar pensar-hi...

"No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

i ens sentim sempre mirats

pel blanc esguard del cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d’alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l’última victòria damunt l’esglai."

...

Salvador Espriu, "Assaig de càntic en el temple"

A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.
Aturar-se al bell
mig d’una frase tot just
començada. Aturar-se
irada perquè no es troba
la manera de prosseguir,
tot i que el dia és ple a
vessar de fets i la
boca atapeïda de paraules;
còdols petits, arrodonits,
en el fons d’una riera,
on un sol, massa intens,
ha eixugat la deu d’aigua.

Montserrat Abelló, Paraules no dites, Barcelona: La Sal (Edicions de les Dones), 1981.

amb els ulls plens de llum...

"[..]
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
[...]"

Vicent Andrés Estellés, "Sonata per a Isabel"

Egon Schiele

anys i panys

CAPELLET DE VIDRE

Fesomies
mies.
Fesomies
rodones.
Minyó
boca de pinyó.
Minyona
de cara rodona.
Minyó i minyona,
minyona i minyó
i la vida que espera
al cap de cantó.

L'amor
és fet de boira
i els pares
el tornen de cotó.
El Temps,
el gran modelador,
el concentrarà
dins una sola gota
d'amor.

La pluja consolava
el paladar de la terra
eixuta,
tal com qui rega amb una cançó
una ànima
solitària.

Un raig de sol
enviscat al vitrall
omple de fosca
lluminosa
la Catedral.
Plouen pops
petits.
Plouen puces
menudes.
Tots són dits
humits,
La pluja.
Cameta d'aranya,
civadeta,
de capellà;
No ens mullarà.
I si ens mulla,
la mare
ens eixugarà.

Els infants
saben coses
que els grans
ja han oblidat.
Els infants
veuen coses
que els grans
ja han esborrat.
Els infants
es fan grans.
Els infants veuen músiques,
els infants senten llums.
Els infants no sedassen
amb el sentit comú.
Els infants es belluguen
dins un cercle virtuós
de miracle en miracle
amb besllums de colors.
Els infants són esponges,
per això és que van xops
de totes les bellumes,
de totes les colors.
Totes les rampes tresquen
el seu nervi central,
il·luminades,
brunzen ses venes i ses carns.
Es mouen dins la boira
humida de la por,
pels caps dels dits hi tenen
ulls rodons de cargol.

Saben treure alegria
d'un esclató de cor. S'enfonsen, suren, neden
dins el safreig del món.
Anys i panys
per aprendre
i altres tants
per desaprendre.
La vida és així
teixir i desteixir.

Tots els matins
canten dins
la rialla dels nins.
Ploren els cans
udolants
dins el plor dels infants.

Estima'm.
Estima-ho.
Estima'ls.
Ah, i no t’oblidis
d'estimar-te.
I ho digué
com si, tot plegat,
Fos molt bo de fer.

Els nins juguen
els al·lots jugaran.
Els homes fets
si juguen
no en saben ni en
sabran.
Els vells
somniaran
que juguen.

La gavina
a la vela
i el cor
rema que te rema.
La font
canta que te canta
i el cor
batega
que te batega.
La gavina i el cor,
la font i la vela.

Guillem d'Efak (1995)

Tremoloses flors d'ametlers

(Egon Schiele)

No et vagis morint, asfixiant-te
dins aquesta solitud imposada.
Any,
darrera any, vas omplint
de pedres la teva fondària.
Et vas
morint
lentament, batec
a batec. Vas estrangulant l´instint
en un
suicidi
conscient. Deixes groguejar
la pell sense que la teclegi el sol
i
llences flors de sang fecunda
al fem perquè no hi ha pol.len per a tu,
barreja de gasela i ocell, rialla i lluna
amb tants bressols al ventre
els cremes un a un cada any.
Eunuc fidel a principis assassins,
lliures el teu sexe a les urpes
dels corbs. No callis més. Crida
sota les teves llàgrimes. Defensa
les teves flors aquesta primavera.
Deixa que siguin tremoloses flors d´ametller
vestint el camp encara
despullat. Les primeres
a endormiscar l´hivern i a acaronar branques
plenes de fulles. Les primeres a la recerca
del primer pol.len de l´any.
No les enterris
amb tu. Floreix al sol, dona, i obre els teus
pètals
al
vent carregat de pol.len.

Rosa Fabregat, El cabdell de les bruixes, 1979

I la pluja es va assecar...

(Duy Huynh: http://www.duyhuynh.com/index.php)

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l´horitzó.

Els vents d'Hivern s'han colat per la finestra i m'hi han trobat despullada i vulnerable...