anys i panys

CAPELLET DE VIDRE

Fesomies
mies.
Fesomies
rodones.
Minyó
boca de pinyó.
Minyona
de cara rodona.
Minyó i minyona,
minyona i minyó
i la vida que espera
al cap de cantó.

L'amor
és fet de boira
i els pares
el tornen de cotó.
El Temps,
el gran modelador,
el concentrarà
dins una sola gota
d'amor.

La pluja consolava
el paladar de la terra
eixuta,
tal com qui rega amb una cançó
una ànima
solitària.

Un raig de sol
enviscat al vitrall
omple de fosca
lluminosa
la Catedral.
Plouen pops
petits.
Plouen puces
menudes.
Tots són dits
humits,
La pluja.
Cameta d'aranya,
civadeta,
de capellà;
No ens mullarà.
I si ens mulla,
la mare
ens eixugarà.

Els infants
saben coses
que els grans
ja han oblidat.
Els infants
veuen coses
que els grans
ja han esborrat.
Els infants
es fan grans.
Els infants veuen músiques,
els infants senten llums.
Els infants no sedassen
amb el sentit comú.
Els infants es belluguen
dins un cercle virtuós
de miracle en miracle
amb besllums de colors.
Els infants són esponges,
per això és que van xops
de totes les bellumes,
de totes les colors.
Totes les rampes tresquen
el seu nervi central,
il·luminades,
brunzen ses venes i ses carns.
Es mouen dins la boira
humida de la por,
pels caps dels dits hi tenen
ulls rodons de cargol.

Saben treure alegria
d'un esclató de cor. S'enfonsen, suren, neden
dins el safreig del món.
Anys i panys
per aprendre
i altres tants
per desaprendre.
La vida és així
teixir i desteixir.

Tots els matins
canten dins
la rialla dels nins.
Ploren els cans
udolants
dins el plor dels infants.

Estima'm.
Estima-ho.
Estima'ls.
Ah, i no t’oblidis
d'estimar-te.
I ho digué
com si, tot plegat,
Fos molt bo de fer.

Els nins juguen
els al·lots jugaran.
Els homes fets
si juguen
no en saben ni en
sabran.
Els vells
somniaran
que juguen.

La gavina
a la vela
i el cor
rema que te rema.
La font
canta que te canta
i el cor
batega
que te batega.
La gavina i el cor,
la font i la vela.

Guillem d'Efak (1995)