A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.
Aturar-se al bell
mig d’una frase tot just
començada. Aturar-se
irada perquè no es troba
la manera de prosseguir,
tot i que el dia és ple a
vessar de fets i la
boca atapeïda de paraules;
còdols petits, arrodonits,
en el fons d’una riera,
on un sol, massa intens,
ha eixugat la deu d’aigua.

Montserrat Abelló, Paraules no dites, Barcelona: La Sal (Edicions de les Dones), 1981.