En s'estiu...

En s'estiu

Aquí damunt m'engronsen ses ones,
sa barca va on vol,
es penyasegat de pedra roja
m'admira i me fa por,
he vengut a pescar la mar
però he enrocat
i sense voler he pescat sa Terra.

Es sol d'agost m'esclafa sa cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara,
no puc estar més content,
just devora Tramuntana
estirat damunt sa barca,
què som de dolent!

Com si res passen ses hores,
encenc un cigarret.
Res d'aquest món no m'importa,
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura,
me fondré davall ses ones
com un glop d'aiguardent.

I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.

Aquí damunt m'engronsen ses ones,
crec que m'he adormit,
el volantí tremola a estones.
Això és un paradís
de silenci que m'envolta,
botaré per damunt ses ones
com ho fan els dofins.

Faré que tota sa meva vida
sigui un viatge com aquest,
en de dia trec sa barca,
en sa nit arròs de peix.
No puc demanar res més,
he resolt tots els problemes
dient tanmateix.

I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.

I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.

Antònia Font

[PostPalamós]: De lluny, m'arriben remors de mar que m'inspiren...

Asseguda a vora mar, sempre m'he vist atreta misteriosament a perdre els ulls en aquella línia de l'horitzó que, burleta, em desafia a trobar-li els límits... i, sense adonar-me'n, li he acceptat el repte i m'he passat hores i hores, intentant dibuixar-li un marc impossible. És curiós, però com més estones t'hi passes, més impossible t'és de copsar on és que comença i acaba aquella blavor davant la qual una se sent tan xicoteta... Quan ets allà asseguda observant, al principi creus que és fàcil tocar, amb la mirada, l'horitzó; fas treballar la vista una mica i ... voilà: ja has traçat la línia ... o almenys això creies, perquè quan comences a estar-ne convençuda i satisfeta, de sobte, espurnes de colors ballen a sobre d'aquella línia que suposaves perfectament delimitada i la difuminen per recordar-te que allò no acaba mai.

Aleshores t'adones de la immensitat que t'envolta, de com d'insignificant ets davant d'allò al qual ni tan sols ets capaç de posar límits... Però aquesta infinitud que t'ofereix la mar, lluny de fer-te sentir trasbalsada o sobrepassada, fa augmentar la teua atracció per presenciar aquell espectacle de límits impossibles i, morbosament, recrees aquesta sensació de petitesa intentant formar-ne part.

No sé si la meua condició de «Peixos» -parle de signe zodiacal- hi influeix o ho condiciona, però m'agrada pensar la mar com un refugi, com un lloc on escabussar-me i aixoplugar-me i sentir-me -com dirien els Antònia Font- «un trosset de natura en miniatura...». Sí, definitivament, m'encanta aquesta sensació de trobar-te allà dins perduda, com una part integrada en aquell cosmos marí que et fa oblidar, per moments, quimeres terrestres... i pensar que com més t'hi endinses, com més et deixes emportar pel balanceig de les ones i més lluny arribes, més fàcil et serà desconnectar i oblidar allò que t'amoïna. És clar que notar el vent i el sol acaronant cada porus de la teua pell, hi ajuda...: «No puc demanar res més, he resolt tots els problemes dient tanmateix....». I després d'haver-t'hi refugiat unes quantes hores, quan ixes a l'exterior és fàcil de percebre que aquesta sensació que senties allà dins ja no és la mateixa, però el teu cos ha quedat impregnat d'una estranya tranquil·litat... i, amb un somriure relaxat i la pell tibant pel sol i la sal, arribes a casa pensant què quina sort tenir aquell grandiós espai de llibertat per tu sola...