El temps és teu, Ermessenda...

Aquí, a l'Onyar, la ciutat esclata...

Que conste que me n'estic moltes vegades. Moltes. Sé perfectament quin és el meu lloc i què se'm demana: treballar. Normalment ho faig de grat. Hi ha dies, però...

-El temps és mort! -em diuen els altres-. Relaxa't!

Jo no sóc com ells. A mi les hores em couen. Les sent dins meu, una darrere l'altra, amuntegant-se, i a voltes són tantes i tantes que la claror somorta d'aquesta habitació no té escletxes per on escolar-se. Tota jo sóc de nit.

Si el temps és mort, per què no calla? Aquí, tancada, frise pel sol i frise pel verd, i per l'olor de mar llunyana que intuïsc feblement. La calor i la llum de fora em criden i em fan bullir el cap, els peus, i les mans i els ulls... Necessite moure'm, eixir a fora, sentir l'escalfor del sol sobre la meua pell i la calidesa de la terra sota les meues passes. La gent que em coneix bé, ho sap: No me'n sé estar, de quieta...

Comence a caminar i em deixe emportar per l'alè primaveral... sense rutes marcades, sense horaris ni pesantors que aturen les meues passes... una-dues-tres-quatre-cinc... Gambades curtes, silencioses i atzaroses... rastrejant l'Ermessenda, que també ha eixit del seu fosc cau per veure com Girona somriu el passejant. Jo també li somric tranquil·lament -i estranyament feliç- distreta en els meus pensaments... i, sense adonar-me'n, em trobe de nou al meu punt de partida: la meua habitació, amb la mirada clavada a una pila de llibres polsosos...

Hui, tipa d'hores, no me n'he pogut estar. Que Santa Úrsula em perdone, però he eixit a passejar...