Cal perdre's
en la nit sense l'albada per conèixer
què som i quina mà ens governa els actes,
i és en va que bastim brillants projectes
i conjuguem mots atrevits, cercant-nos
en cada cosa, en cada mot.
M.M. POL
Arribats a cert punt, costa de tornar a creure en una mateixa: quan sents que tot trontolla, quan sembla que el caos inestable et cau a sobre, quan et sents extraviada en aquest món hostil i la teva màxima preocupació és trobar-te...
Problema d'absència d'horitzons, en diuen alguns, o potser simplement manca d'il·lusions i de fe en la vida mateixa, en dirien d'altres... Però tu estàs disposada a tot, no et resignes a acceptar les censures que tu mateixa t'has autoimposat (no per caprici, però) i camines decididament – com diu el poeta -, tot i que caus més del que voldries...
T'aferres a qualsevol salvavides que veus al bell mig d'aquesta mar embravida que intenta emportar-se't, i intentes salvar-te en aquesta lluita tan desigual, tot cercant la mà amiga que et conduïsca a bon port, conscient, però, que sols et tens i et pertanys a tu mateixa... Per moments et sents sobreviscuda, en peus sobre terra ferma, per moments, assetjada i anihilada per les ones ferèstegues, com una nàufraga més. I en aquest estat d'urgència, no saps fins on et portarà aquesta remor... quin destí t'esperarà, a l'enllà del més enllà. Però hi ha instants que sembla que albires l'horitzó i creus veure la llum, o potser només són miratges... que t'empenyen a seguir i a creure humilment en la vida, tanmateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada