VARIABLE COM ELS MEUS JOS...

M'agrada tot allò bell i la llibertat de fer-ho sense afiliar-me a escoles.
Carmen de Burgos, Colombine

En aquests moments, tots els seus pensaments caminaven al voltant d'una sola idea: potser en aquests darrers temps havia estat massa volcada en ella mateixa, com si hagués acostumat els seus ulls a mirar des de la introspecció i que ara, quan fitava cap a l'exterior, fos incapaç de prendre una perspectiva correcta d'allò que l'envoltava. Així, sentia com si s'hagués inhabilitat la vista de l'objectivitat que sols el món exterior ofereix i patia per aquesta “deficiència visual”; era com veure's reflectida en un mirall i no saber interpretar aquesta visió física, de les coses materials, després d'haver acostumat la seva mirada a un nivell diferent, al dels sentiments, més eteri, més volàtil: ara sols posseïa el poder de la mirada interior.

Així doncs, sentia que, ara, les seves impressions i vivències estaven marcades per una subjectivitat terrible, que la presentaven davant la vida com un ésser descarnat, com una nafra oberta, exposada a les inclemències del dia a dia, que no podia controlar i que eren font d'un dolor insuportable.

Sentia que ja no posseïa el sentit pràctic de la vida i últimament n'havia aguditzat una visió tràgica i nihilista, que la incapacitava per veure l'avenir de les coses des d'una absoluta tranquil•litat. Tot l'angoixava, tot li recordava la vulnerabilitat del seu caràcter i no acceptava aquesta limitació: se sentia com una criatura incompleta, deficient, vençuda per uns sentiments autodestructius que no podia controlar.

Això feia que, d'un temps ençà, es trobés en una situació estranya, que no sabia ni podia descriure: era capaç de travessar tot el ventall d'estats d'ànims que pot sacsejar una persona en només un dia, sense cap raó que li ho expliqués. Així, al matí podia aixecar-se insegura, trista, indecisa, angoixada... i, per moments, la il•luminava una felicitat estranya, indescriptible, que no sabia ben bé d'on provenia, però que li donava forces suficients per creure que potser aquella mala època passaria quan menys s'ho esperés. I aquesta variabilitat d'emocions l'acompanyava fins la foscor de les seves nits, que li portaven terribles sentiments d'incertesa, de solitud, de desconcert, d'un desig irrefrenable d'acabar amb tot...

Era com si el seu organisme, quan notés que estava arribant a nivells de desesperança inadmissibles per a la supervivència, s'hagués dotat d'un procés autòmat d'autoregulació i li enviés les dosis d'optimiste i d'esperança mínimes que necessitava per continuar. Eren processos cíclics que l'acompanyaven durant els seus dies però que ella mateixa no controlava conscientment ni elegia. Per això no s'explicava tot el torrent d'emocions i sentiments que anava brollant-li, com si hagués perdut el control de si mateixa i hagués inhabilitat la seva ànima per elegir el que havia de sentir.

Però sabia que havia de tenir-hi fe; calia que la tingués per creure que allò podia canviar, que era un estat transitori fins assolir-ne un altre de més sublim, on ella es presentaria a la vida amb exigències pròpies i es dotaria d'un nou equilibri. I és que calia que passés per una etapa de caos, de descontrol, de desajust, de desacord intern i de pèrdua del que ella havia estat fins ara, per tal que tot es recol•loqués, seguint un nou ordre. I aquest ordre nou no l'establiria ningú més que ella, el dissenyaria d'acord amb el que desitjava i amb la direcció que volia que seguís la seva vida, però encara no era capaç de veure-ho. Sabia, doncs, que era un procés lent i angoixosament llarg, perquè encara no n'albirava la fi, però era necessari i indefugible com la mort mateixa, perquè arribés a entendre els misteris que guardava i comencés a controlar el món paral•lel que tancava al seu interior.

***************************************************************

S'havia adonat que últimament, centrava tots els seus pensaments i la seva mirada en ella mateixa, i aquesta mirada introspectiva l'havia dotat d'un poder excepcional. Ara mateix notava com les seves jos escindides que tenia a l'interior es barallaven per obtenir el millor lloc. I en aquesta lluita feroç de forces, que una d'aquestes jos determinada guanyés significava que la travessés un determinat estat d'ànim i no d'altre.

Ara sentia que la Mahalta pessimista estava guanyant terreny estrepitosament... feia dies que era la màxima vencedora i la resta de jos, restaven closes en el cau de l'oblit, esperant la clau que les alliberés del seu parany. I aquesta clau només la tenia Mahalta, la Mahalta sencera, la dona completa, amb totes les seues veus interiors que maldaven per fer-se sentir; era ella la que decidia quina d'aquestes veus havia d'escoltar, quina veu havia d'alliberar del pou del soroll inintel•ligible i, en definitiva, només ella, decidiria quina actitud prendre davant la vida.

Tanmateix, li era molt difícil prendre una decisió, perquè era incapaç de discernir amb claredat aquesta lluita que es debatia als seus furs interns. No podia escoltar cap veu, sols n'escoltava sorolls, que l'angoixaven, veus que es multiplicaven i li arribaven en forma de pensaments inconnexos, indesxifrables que no feien més que pertorbar-la encara més. Per què era incapaç de trobar la serenor? Per arribar a aquesta sensació de tranquil•litat i pau, havia de conciliar aquestes veus polifòniques, acabar amb aquesta anarquia interna... i ara com ara no podia fer-ho; no sabia com fer-ho però havia de trobar la manera...

Agost 2009