...el camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

A SANT VICENT FERRER

Epístola amb segell d'urgència

A BOQUETA NIT

Escric sota una
lluna amarga com la fel.
(Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre
món...)
Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.

Em pesen les
sabates com si fossen de plom.
No tinc ganes d’escriure, si vols que et
parle clar.
Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.

M’he assegut un
moment mentre es calfa el sopar.
S’ou, baix, la melodia tendra del
Limelight.
Un infant plora i plora en el pis del costat.

La meua dona jau,
fa deu dies, al llit.
No tenim ganes ja de parlar, de dir res.
Per la
finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.

Tinc que posar-me
a escriure’t, car no hi ha altre remei.
T’escriuen els poetes, i jo sóc un
poeta.
Dec d’escriure un poema a sant Vicent Ferrer.

Açò és tot: ací em
tens. Sent que l’ànima em crema,
ací, com un taló ben coent, ben amarg.
L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.

¿He de dir que tu
ets un gran valencià
i he de dir tot això i allò de «nostra parla»
i he
de cantar la teua lucidesa allà a Casp,

i el teu verb, i
la teua voluntat unitària
als mapes i l’Església, i el goig dels teus
miracles,
i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?

M’afluixaré els
cordons —permet— de les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els
taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.

M’esmolaré la
llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.

Mira: he de
lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull
guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,

mentre vaig, vinc
i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar

i fer el meu camí,
cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.

Que em facen les
paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un
cap.
Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car
no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és
el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps
d’agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què
dir, tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l’ègloga i les
dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la
vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes,
doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent,
ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre
tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i
els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre
les mantes d’una por inconcreta,
que creix i creix amb una tristíssima
buidor.
És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora
violenta, per fi, de la saó!
És l’hora clara i alta dels cors i els peus
oberts.
De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les
paraules i fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada
el món.
És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?).

Vicent Andrés Estellés